Alícia Gili [Terrassa, 1966] és Medievalista especialitzada en Història de l’Àfrica, i ha publicat diversos articles relacionats amb aquesta temàtica. Ha col·laborat en algunes obres de tipus acadèmic, i també ha realitzat incursions en la literatura de ficció. Ha guanyat diversos premis literaris de narrativa curta.
Una trobada casual mitjançant la pàgina d’internet www.relatsencatala.com i el reconeixement comú per un llibre de capçalera, Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, va unir el destí literari d’aquestes dues escriptores. Conjuntament, han publicat les obres Jocs de guerra, cosa d’infants, Iskander, Un viatge a la màgia dels llibres i El camí del Bandama Vermell , que acaba de rebre el Premi Columna Jove de 2010.
Amb motiu de la propera presentació d’aquest llibre, el 20 d’abril, a les 19 hores, a la Sala d’Àmbit Cultural d’El Corte Inglés (Av. Portal de l’Àngel, núm. 19-21, Barcelona), Dones en Xarxa ha volgut parlar amb les escriptores i felicitar-les pel seu recent reconeixement.
Tenim entès que Internet va jugar un paper molt important en la vostra trobada. Com vau arribar a mantenir aquest contacte virtual i com això us va portar a col·laborar en diversos projectes literaris?
Alícia: La pàgina Relats en català va posar en contacte a molta gent lligada a la literatura, i entre la Sílvia i jo vam tenir feeling des del primer moment... amor a primera vista!
Sílvia: Fem broma, però la veritat és que una mica sí que va anar així. Vam contactar primer de forma virtual, després ens vam conèixer en persona en una de les primeres trobades presencials que es van organitzar a Barcelona, i de seguida ens vam sentir còmodes l’una amb l’altra.
La Sílvia té un bloc de crítica literària anomenat Caducitat Immediata. Creieu que les noves tecnologies són un bon mitjà per donar a conèixer les vostres obres o penseu, per contra, que són una amenaça (per tot el tema dels drets d’autor, etc.)? Us agrada el fet de què facilitin el contacte amb el lector o la lectora?
A: Jo crec que no només són bones, sinó el futur. De fet ens encantaria començar a poder tenir els nostres llibres en format electrònic. El format paper és romàntic, i durant molt de temps conviurà, però crec que ens hem d’adaptar, i no ho veig com una amenaça sinó com una possibilitat. Al final els drets d’autor els tindràs igual si es fa una bona feina amb el llibre electrònic, oi?
S: Jo ho veig com l’Alícia. Tot el tema de les noves tecnologies, del llibre electrònic... tot plegat, si es gestiona bé, acabarà funcionant positivament per a tothom. Per què no? Prefereixo ser optimista, en aquest sentit. I referent al que comentaves del contacte amb el lector, aquest sí que és un aspecte que valoro moltíssim, i a través d’internet, de les nostres webs, dels blocs... podem aconseguir aquesta interrelació amb els nostres lectors. Això ens proporciona una riquesa increïble.
El Camí del Bandama Vermell tracta d’una nena africana de tretze anys i el seu germà i de com les seves vides es veuen pertorbades per la guerra. No és la primera vegada que abordeu el tema dels nens i nenes soldats de l’Àfrica. Era un assumpte que ja us interessava o us hi vau involucrar a partir de la vostra col·laboració amb la Fundació Akwaba?
A: Sí, jo vaig treballar uns anys a la Fundació Akwaba i amb la Delegació a Costa d’Ivori i és un tema que he treballat de prop i que m’interessa molt, perquè em sembla molt important com els nens superen aquests tràngols.
S: Particularment vaig entrar de ple amb tota la problemàtica dels nens soldats de la mà de l’Alícia. Fins aleshores només coneixia el que podem veure per televisió, o escoltar per la ràdio, o llegir a la premsa. I ja us asseguro que és ben poc. Vam començar a treballar aquesta temàtica unint esforços en l’elaboració d’un llibre solidari que va aparèixer el 2007. Però teníem tanta informació que ens havia arribat de primera mà, que vam optar per continuar per aquest camí i mantenir la línia de denúncia vers els conflictes oblidats.
Creieu que la ciutadania n’és conscient d’aquest conflicte? Penseu que la literatura de ficció és un bon mitjà per donar difusió a aquestes causes?
S: Com acabo de comentar, la informació que ens arriba o de la qual la premsa d’aquí en fa ressò, és mínima. I crec de veritat que la literatura de ficció és un bon mitjà per tractar aquests temes i posar-los damunt la taula.
A: No, la ciutadania no n’és conscient. En el cas de Costa d’Ivori, fa poc ha hagut un canvi de govern que es pot considerar un cop d’estat i un intent de posar en marxa l’operació militar dignitat II que significaria el trencament de l’alto al foc, i ni tan sols els periodistes coneixen els fets. I sí, aquesta és la nostra aposta, que una obra de ficció permeti apropar-nos a aquestes realitats oblidades.
Recentment, s’ha suscitat una mica debat al voltant de la classificació que ha fet la Institució de les Lletres Catalanes dels diferents tipus de literatura, ja que han inclòs un apartat per a “literatura i gènere”. Vosaltres creieu que la literatura escrita per dones i/o sobre les dones necessita una categoria especial?
S: No, de cap manera. En realitat penso que darrerament estem una mica obsessionats a fer massa catalogacions de tot.
A: Jo crec que no. Sempre que fan una selecció en termes de gènere com una discriminació positiva, en política, en societat, en economia, per donar-nos un lloc, acaba perjudicant-nos. Crec que ens falta molt camí per recórrer per trobar el nostre lloc. Però no crec que aquest sigui el camí. Si s’ha de fer una literatura de dones i sobre dones també cal una d’homes.
Penseu que heu trobat més dificultats a l’hora de publicar les vostres obres (conjunta o individualment) o, en general, a l’hora d’avançar professionalment, pel fet de ser dones?
A: Sí. Es publica més als homes, guanyen més premis els homes, i el nombre de dones que arriben a les llistes de més venuts és inferior, però malgrat això la discriminació positiva crec que faria que qualsevol cosa pel fet de ser escrit per una dona fos publicable, i no valorar les dones escriptores.
S: Particularment no m’he trobat mai amb cap entrebanc en aquest sentit, però sí crec que hi ha un problema de presència. Vull dir que no acabo de comprendre que, amb la gran quantitat d’escriptores que hi ha, la majoria de premis literaris vagin a parar als escriptors (homes). Per altra banda, i sempre parlant en termes generals, els membres dels jurats del concursos literaris acostumen a tenir un nombre més elevat d’homes que de dones. Hi ha, doncs, un problema de presència. De ser tingudes en compte.
Crec que les dues sou grans aficionades a la lectura. De fet, la Sílvia condueix els Clubs de Lectura de dues biblioteques. Quins són els vostres referents, tant pel que fa a autors i autores com a obres?
A: Per mi la fantasia i la novel·la històrica són els meus principals referents: Úrsula Leguin, Ana Maria Matute, Tolkien, Linsey Davis, Pauline Gdge i Margueritte Youccenar. "Terramar", "El Senyor dels Anells" o "Memòries d’Adrià" són algunes de les obres que més m’agraden.
S: Jo et diria que m’agrada la novel·la en general, en qualsevol de les seves possibles disciplines. Però si cal dir autors tinc una predilecció especial per la Mercè Rodoreda i el Jesús Moncada. A partir d’aquí la llista podria ser interminable: Paul Auster, Tracy Chevalier, Irène Némirovsky, Maria Dolors Orriols, Maria-Antònia Oliver, Bernardo Atxaga, Lluís-Anton Baulenas...
Moltes gràcies per dedicar-nos una estoneta del vostre temps i molta sort amb la presentació del llibre!
PUBLICAT A DONES EN XARXA
.png)
Em dic Patrícia Fernàndez i sóc llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UPF. De 2008 a 2012, vaig treballar com a responsable de xarxes i comunicació i formadora en TICs per a l'associació Dones en Xarxa. Aquest bloc és un recull de les meves experiències durant aquests 4 anys.
