Dones en Xarxa acaba de llançar la campanya “Menos cuentos chinos y más cuentos no sexistas”, a favor d'educar en la igualtat i contra l'assetjament a les polítiques de gènere. Mitjançant aquesta iniciativa, l'associació expressa el seu rebuig a les tergiversacions que certs mitjans de comunicació, fonamentalment de dretes, estan fent de la campanya “Educando en Igualdad”.
Resulta que aquest sector mediàtic ha obviat gran part del contingut de la campanya i s'ha centrat en criticar la Guía para Infantil (una de les publicacions de "Educando en Igualdad") assegurant, falsament, que la Ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, pretén censurar els contes infantils clàssics. Us convido a que doneu un cop d'ull a aquesta guia i, de seguida, veureu que la lectura que n'han fet és errònia.
A la Guia del Profesorado, un altre dels materials didàctics de la campanya, queda clar que la intenció de "Educando en Igualdad" és fer una "anàlisi crítica" dels continguts dels contes infantils, destacant (i cito) "tots aquells obstacles que hi ha hagut en el camí cap a la igualtat al llarg de la història: prejudicis i estereotips de gènere, ideologies no igualitàries, etc".
D'altra banda, Aído ni tan sols s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió. Recordo que la campanya “Educando en Igualdad” ha estat impulsada per FETE-UGT, en col·laboració (èmfasi aquí) amb l'Instituto de la Mujer i el Ministeri d'Igualtat. No és, per tant, un projecte del govern, ni del Ministeri explícitament, ni per suposat de la Ministra.
M'ha sobtat que aquells i aquelles que s'han mostrat escandalitzats per la suposada intenció de la campanya d'eliminar de les aules aquests contes s'han apressat a remarcar que provenen d'una llarga tradició cultural europea (els germans Grimm, Hans Christian Andersen, Samaniego, Perrault...) i que la seva eradicació suposaria també l'obliteració d'una part d'aquesta cultura.
Per contra, no semblen pas interessats en recuperar les aportacions de les dones a aquesta mateixa cultura, i no hi troben cap greuge en què les contribucions de les Hipatia d'Alexandria, de les Ada Byron, de les Marie Curie o de les Virgina Woolf no estiguin reflectides en la majoria de llibres de text, un altre tema que reivindica la campanya i que, convenientment, han omès en els seus comentaris.
Tampoc hi veuen cap problema en el llenguatge “que s'amaga rere un masculí pretingudament neutral”que utilitzen aquests mateixos llibres de text i molts professors i professores a l'aula, i que, en el seu intent d' “equiparar allò maculí amb allò universal, invisibilitza a les dones", tal i com afirma la campanya. De fet, quan declaren que no consentiran que ningú els imposi què han de llegir els seus fills, ho fan en masculí. Hem de suposar, doncs, que aquestes persones no tenen filles? O que, pel que fa a les filles, sí que se'ls hi pot 'imposar'?
Així mateix, quan, a classe, es parla dels bombers i els advocats, i de les professores i les infermeres, s'estan perpetuant una sèrie d'estereotips de gènere i això és, precisament, el que la campanya vol eliminar (i no els contes infantils). La idea de què els homes han de sortir a treballar i les dones s'han de quedar a casa cuidant de la família està obsoleta, tal i com demostra l'alt percentatge de dones treballadores. Sens dubte, l'assoliment de la igualtat efectiva entre dones i homes passa per la corresponsabilitat en les tasques de la llar.
Tinc la sensació que aquestes persones que critiquen la campanya i que aprofiten per sentenciar que el Ministeri d'Igualtat "hauria de desaparèixer" són les mateixes que qüestionen la verosimilitut de les denúncies per violència de gènere, posant així en risc la vida de moltes dones; les mateixes que obligarien a qualsevol nena de setze anys a tenir un infant fruit d'un embaràs no desitjat (excepte si es tracta de la seva filla, és clar); i les mateixes que van acusar, de nou falsament, al Ministeri de romandre impassible enfront l'agressió sexual que es va presenciar al reality-show “Generación Ni-Ni”.
Amb gent com aquesta, més val que les dones renunciem a tot allò que és just i ens quedem rere els fogons de casa cuidant dels nostres fills i filles. O podem aixecar la veu i fer-nos sentir, donant suport a campanyes com la de Dones en Xarxa, i lluitar així pels nostres drets com a dones i com a persones.
Resulta que aquest sector mediàtic ha obviat gran part del contingut de la campanya i s'ha centrat en criticar la Guía para Infantil (una de les publicacions de "Educando en Igualdad") assegurant, falsament, que la Ministra d'Igualtat, Bibiana Aído, pretén censurar els contes infantils clàssics. Us convido a que doneu un cop d'ull a aquesta guia i, de seguida, veureu que la lectura que n'han fet és errònia.
A la Guia del Profesorado, un altre dels materials didàctics de la campanya, queda clar que la intenció de "Educando en Igualdad" és fer una "anàlisi crítica" dels continguts dels contes infantils, destacant (i cito) "tots aquells obstacles que hi ha hagut en el camí cap a la igualtat al llarg de la història: prejudicis i estereotips de gènere, ideologies no igualitàries, etc".
D'altra banda, Aído ni tan sols s'ha pronunciat sobre aquesta qüestió. Recordo que la campanya “Educando en Igualdad” ha estat impulsada per FETE-UGT, en col·laboració (èmfasi aquí) amb l'Instituto de la Mujer i el Ministeri d'Igualtat. No és, per tant, un projecte del govern, ni del Ministeri explícitament, ni per suposat de la Ministra.
M'ha sobtat que aquells i aquelles que s'han mostrat escandalitzats per la suposada intenció de la campanya d'eliminar de les aules aquests contes s'han apressat a remarcar que provenen d'una llarga tradició cultural europea (els germans Grimm, Hans Christian Andersen, Samaniego, Perrault...) i que la seva eradicació suposaria també l'obliteració d'una part d'aquesta cultura.
Per contra, no semblen pas interessats en recuperar les aportacions de les dones a aquesta mateixa cultura, i no hi troben cap greuge en què les contribucions de les Hipatia d'Alexandria, de les Ada Byron, de les Marie Curie o de les Virgina Woolf no estiguin reflectides en la majoria de llibres de text, un altre tema que reivindica la campanya i que, convenientment, han omès en els seus comentaris.
Tampoc hi veuen cap problema en el llenguatge “que s'amaga rere un masculí pretingudament neutral”que utilitzen aquests mateixos llibres de text i molts professors i professores a l'aula, i que, en el seu intent d' “equiparar allò maculí amb allò universal, invisibilitza a les dones", tal i com afirma la campanya. De fet, quan declaren que no consentiran que ningú els imposi què han de llegir els seus fills, ho fan en masculí. Hem de suposar, doncs, que aquestes persones no tenen filles? O que, pel que fa a les filles, sí que se'ls hi pot 'imposar'?
Així mateix, quan, a classe, es parla dels bombers i els advocats, i de les professores i les infermeres, s'estan perpetuant una sèrie d'estereotips de gènere i això és, precisament, el que la campanya vol eliminar (i no els contes infantils). La idea de què els homes han de sortir a treballar i les dones s'han de quedar a casa cuidant de la família està obsoleta, tal i com demostra l'alt percentatge de dones treballadores. Sens dubte, l'assoliment de la igualtat efectiva entre dones i homes passa per la corresponsabilitat en les tasques de la llar.
Tinc la sensació que aquestes persones que critiquen la campanya i que aprofiten per sentenciar que el Ministeri d'Igualtat "hauria de desaparèixer" són les mateixes que qüestionen la verosimilitut de les denúncies per violència de gènere, posant així en risc la vida de moltes dones; les mateixes que obligarien a qualsevol nena de setze anys a tenir un infant fruit d'un embaràs no desitjat (excepte si es tracta de la seva filla, és clar); i les mateixes que van acusar, de nou falsament, al Ministeri de romandre impassible enfront l'agressió sexual que es va presenciar al reality-show “Generación Ni-Ni”.
Amb gent com aquesta, més val que les dones renunciem a tot allò que és just i ens quedem rere els fogons de casa cuidant dels nostres fills i filles. O podem aixecar la veu i fer-nos sentir, donant suport a campanyes com la de Dones en Xarxa, i lluitar així pels nostres drets com a dones i com a persones.
Em dic Patrícia Fernàndez i sóc llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UPF. De 2008 a 2012, vaig treballar com a responsable de xarxes i comunicació i formadora en TICs per a l'associació Dones en Xarxa. Aquest bloc és un recull de les meves experiències durant aquests 4 anys.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada