Kathryn Bigelow, primera dona en guanyar l'Oscar a la Millor Direcció

Fa una setmana, em despertava amb la notícia de què la realitzadora nord-americana Kathryn Bigelow havia estat la guanyadora de l'Oscar a la Millor Direcció per la seva pel·lícula En Tierra Hostil (The Hurt Locker). La victòria de Bigelow no em va sorprendre gens ni mica - al cap i a la fi, tant ella com el seu film havien obtingut nombrosos premis i era, doncs, una de les clares favorites. Sí que em va impactar que, en 82 anys d'història d'aquesta cerimònia, Bigelow fos la primera dona en aconseguir aquest reconeixement.

Aquest fet em va incitar a rebuscar en els arxius de la fantàstica Internet Movie Data Base i, així, vaig constatar que, en els últims 10 anys, només una dona havia estat nominada en aquesta categoria: Sofia Coppola per Lost In Translation. Precisament, Coppola va fer història també aquella nit en convertir-se en la primera dona nord-americana en guanyar l'Oscar al Millor Guió Original. Si anem encara més enrere, a la dècada dels 90, l'única dona que apareix en les llistes és Jane Campion per El Piano.

Fa uns dies vaig llegir un article al New York Times que girava entorn l'Oscar de Bigelow i l'efecte que podia tenir sobre la indústria cinematogràfica nord-americana. L'autora d'aquell article afirmava que la victòria de la directora trencava estereotips de gènere i esperava que, d'alguna manera, obrís la porta a altres dones realitzadores que, fins a llavors, no havien tingut l'oportunitat de destacar (o, simplement, de treballar).

L'autora també reflexionava sobre la percepció que a Hollywood (i a tot arreu) es té de les dones cineastes - que només poden dirigir comèdies romàntiques o chick flicks ("pelis de dones"). Apuntava, però, que moltes vegades era només en aquest tipus de pel·lícules on es podien trobar personatges femenins realment desenvolupats i amb protagonisme - i no només la mare, la filla o la xicota del personatge principal, que era un home, escrit per un home i dirigit per un home.

Bigelow, en aconseguir el seu Oscar amb una pel·lícula bèl·lica ambientada a la guerra d'Irak, demostrava que les dones també podien dirigir, amb èxit, altres gèneres habitualment reservats pels homes. I és, precisament, aquest fet el que em fa pensar, potser de manera un tant pessimista, que el seu premi no tindrà un gran impacte per a la resta de dones cineastes. El que vull dir és que, en essència, l'acadèmia nord-americana ha premiat una "peli d'homes" dirigida en l'estil d'un home.

Em pregunto què hauria passat si Titanic, un dels films més taquillers de la història, premiat amb 11 Oscars i dirigit per un home (curiosament, l'ex-marit de Bigelow, James Cameron, i el seu major contrincant durant aquesta edició dels premis per Avatar) hagués estat dirigida per una dona. Perquè, tot i no tractar-se d'una comèdia romàntica, ningú pot negar que Titanic no sigui una "peli de dones", oi? Si aquesta dona hagués rebut l'Oscar a la Millor Direcció, si la seva cinta hagués tingut el mateix èxit a la taquilla i si, per començar, algun productor li hagués confiat els 200 milions de dòlars que va costar, llavors, sí que podríem parlar d'una autèntica revolució.

Evidentment, no tinc res en contra de què les dones dirigeixin pel·lícules d'acció, drames, thrillers i altres gèneres tradicionalment masculins. És més, és una transició que cal fer. I no només pel "bé comú" de la reputació de les dones en el món del cinema. Perquè quina professional podria estar satisfeta amb la seva carrera si només ha dirigit comèdies romàntiques? La diversitat és necessària i estic segura que es poden crear personatges femenins interessants en qualsevol tipus de pel·lícula.

El que vull emfatitzar és que, en el camí cap a l'èxit, les dones hem de ser capaç de mantenir la nostra identitat intacta. Si Nancy Meyers o Nora Ephron volen fer comèdies romàntiques (i aquestes són de qualitat), no haurien de trobar impediments per aconseguir un Oscar. Si Bigelow vol fer una pel·lícula com En Tierra Hostil, doncs, el mateix. El que no podem permetre és que Hollywood (o qui sigui) ens obligui a masculinitzar-nos per aconseguir aquest tipus de reconeixements.

Potser aquesta victòria ens ha servit perquè els productors de cinema (sí, en masculí, perquè majoritàriament són homes; una altra batalla que s'haurà de lluitar) s'adonin de què les dones també poden dirigir pel·lícules bèl·liques. Potser la propera vegada que una dona guionista o realitzadora presenti un projecte dramàtic o un thriller, se les tingui una mica més en compte. Potser algun gran estudio li ofereixi a Kathryn Bigelow l'oportunitat de dirigir un film d'ampli pressupost. Però fins que una dona no faci el seu propi Titanic, no podrem afirmar que la igualtat de sexes al món del cinema s'ha assolit.